Primer pla de Martí Batalla tocant la guitarra i harmònica al metro de Barcelona.
ENTREVISTA A LA REVISTA “EL TEMPS”
CARNETS DE MÚSIC
Per Alex Millan
Tinc 56 anys. Acabo de gravar un disc amb guitarra i harmònica. Concretament, faig música clàssica. Vaig començar a estudiar música de debò als 13 anys però, per circumstàncies de la vida, l’he hagut de deixar i reprendre moltes vegades. He tingut una vida una mica baliga-balaga, però a la fi vaig acabar la carrera de guitarra. Tinc el títol de professor de guitarra pel Conservatori del Liceu, però a mi mai m’ha agradat fer classes.
Sempre que anava pel metro em trobava un músic que tocava la guitarra i li demanava que me la deixés uns minuts. Fins que a la fi em va dir: ‘Martí, hi ha unes oposicions, unes proves per tocar al metro. Per què no t’apuntes? ‘. Jo li vaig dir ‘no em aprovaran, suspendré’. I ell, ‘què dius? Tu t’ho trauràs ‘Ho vaig dir a casa, a la meva dona, això de tocar al metro … Tot van ser obstacles, oi? ‘Per què ho has de fer? Si això és demanar caritat … ‘Però a l’endemà em vaig aixecar i vaig dir’ Saps què? Me’n vaig a l’associació dels músics de metro a fer la prova! ‘Vaig agafar els trastos cap a Arc de Triomf i em vaig anar a fer l’examen. I a el cap de quinze dies rebut la notícia que estava acceptat.
Això era el 2016.
A l’AMUC ens vam apuntar en una graella i així tots podem anar a tot arreu en algun moment. Funciona una mica com el mercat de l’peix. Jo volia anar el dimarts dia 21 a Verdaguer, a les 15 hores. I m’han dit que ja està ple. Doncs he pres un altre horari.
La tasca de l’músic de metro no és demanar caritat. La tasca de l’músic de metro és enaltir els esperits malalts. Som els metges dels esperits. Els que curem els esperits cansats.
Toco al metro dos o tres dies a la setmana. Ara que estic prejubilat em puc dedicar de ple a la música. Ja volia dedicar-me a la música de jove però les sortides que em van oferir no em van interessar. El professor de piano em va dir que la millor sortida per a mi seria donar classes a l’ONCE. Això no m’interessava.
La meva àvia tenia una licoreria i abans de morir va veure que la licoreria no la quedaria ningú. El meu pare em va oferir que la convertíssim en una botiga d’instruments musicals. Durant el matí jo i un altre soci vendríem instruments ia la tarda donaria classes. Vaig dir que no. Llavors vaig perdre l’interès perla música. Llavors sabia més el que no volia que el que volia.
Per fi ara faig el que realment vull fer: tocar la guitarra i l’harmònica. Tinc un disc amb peces d’Erik Satie, l’Ave Maria de Schubert, etc., que es diu Sensacions de Mar.
Estic cec a causa de la incubadora. Em van posar més oxigen del normal i em van cremar la retina. Bé. La vida és així. Hi ha d’haver cecs, ha d’haver coixos, imbècils, diabètics … En el món hi ha d’haver de tot. A mi m’ha tocat ser cec i ja està. Punt.
Això no m’ha representat cap problema per ser un músic de metro. Aquí jo sóc un més. »
Revista EL TEMPS • 21 maig 2019